ANIVERSARI FELIÇ

 La Xènia feia anys al març. El dia del seu aniversari era el més feliç de l'any. Sempre es reunia tota la família, feien aquells menjars andalusos del iaio i tots estaven contents. Aquest any no hi era la iaia, se'n va anar al cel un 28 de desembre com no podia ser d'una altra manera. Era una dona a qui li agradava penjar la llufa i es reia amb els nets de l'avi que la portava a l'esquena. També era una dona de missa, bona i estimada per tots. Havia marxat al seu cel, i segur que continuava fent les seves bromes i anant a missa. Sempre la trobava a faltar

I aquell dia els tiets menjaven i reien, el pare i la mare se sentien orgullosos dels seus dos fills i de tant en tant se'ls n'anava la mirada cap a ells i els agafava una mena de tristor perquè es feien grans. Tots es feien grans. Però tots eren junts.

Així que aquell dia no podia ser d'una altra manera. Els pares amagaven nerviosos els regals, la Xènia feia com que no sabia res, però només aquella actitud assajada dels dos li feia venir el riure. Que poc podien dissimular. I ella, inventava també aquell posat de nena que no s'assabentava de res. . Era com el dia dels reis mags, tots al llit esperant que es fes de dia per obrir els regals.

I de cop van tocar les vuit del vespre al rellotge del menjador, quins nervis!

I van obrir la finestra, la policia hi era a la porta de casa, els veïns als balcons i finestres i de cop les sirenes sonaven i tots cantaven l'aniversari feliç i aplaudien i la Xènia reia com boja perquè tots s'havien recordat d'ella.

El que no sabia, era que la mare, uns dies abans havia fet córrer per whatsapp que feia anys i havia demanat a l'ajuntament si la podien felicitar com ja havien fet amb altres nens i nenes del poble.

Feia vint dies que estaven confinats a casa pel coronavirus, ningú podia sortir. Però es podia dir que, malgrat no ajuntar la família i menjar i riure tots junts, la gran família que era el seu poble l'havia felicitat en gran. Tots junts contents.

Quin gran dia d'aniversari!

Charo Bolívar